07/07/10

Tretzè dia al país dels faraons: Els finals mai són dolços

“Quan el sol es pon i el dia ja és a punt d’acabar, l’ànima s’encongeix fins que torna un nou dia però no sempre torna tal i com s’acostuma a conèixer”.

Tagore deia que si ploraves per no poder veure el sol, les llàgrimes no et deixarien veure els estels. Els plors mai han estat la meva debilitat però reconec que és inevitable sentir una amargor a l’estómac sabent que avui ha estat el meu darrer dia d’aventura. La meva cambra ja és meva i l’ombra de l’arbre del pati ja me la conec. Sóc l’Oriana a Egipte. L’Oriana a l’excavació. Lluny queden ara els dies de confusió i indecisió. Em queda l’aire càlid als pulmons i la satisfacció d’haver fet la feina tan lluny de casa.

El desert que m’ha acompanyat aquests dies camina al meu costat lentament seguint les petjades que deixen les meves passes. Poc a poc tot torna a estar tal i com ho vaig conèixer el primer dia. Tot el jaciment se’m presenta magnífic i majestuós. Els meus companys de batalla es quedaran aquí esperant una nova visita l’any que ve. Sempre s’ha dit que la tristesa mai és del que marxa sinó del que es queda al mateix niu de sempre però crec que aquesta vegada és diferent. Reconec que he tingut dies de tot. M’he queixat per no tenir aigua calenta algun dia, per haver de matinar, pels maleïts mosquits, per la sorra, pel sol...i tot just ara que marxo em sembla gairebé deliciós. Contradictori però real. Suposo que aquesta és una dels trets que més em caracteritzen.

Els capvespres sempre em posen trista. No estic gaire segura però crec que és per la llum i el color del cel. L’aire em recorda que sóc lluny de casa i a vegades lluny de mi mateixa. És una sensació de buit que congela la punta del nas. Lluny i sola. Això no canviarà per moltes voltes que doni al món. Per molts viatges que faci o per molta gent que conegui. Al cap i a la fi, des del començament estem sols. Algú mira de tant en tant per assegurar-se que vas fent passes i no et quedes endarrerit però al cap i a la fi el més autèntic que tens és a tu mateix. S’han de tancar portes per obrir nous camins. Mentre camino entre trossos de ceràmiques i dunes que amaguen dins el seu part de la història d’Egipte em pregunto què és el que em queda d’aquest viatge. La resposta és ben senzilla: el que em queda no s’acabarà mai. El viatge, l’estada, l’equip, el que he aprés a nivell professional i personal. Tot s’aplega dins la meva maleta mentre faig un recompte d’aquests dies i escric aquestes lletres.

Aquest indret i aquestes gents han format part de la meva vida durant uns dies. No ha estat un viatge convencional, no he vist els indrets típics d’un circuit turístic. M’he endinsat al 100% i m’he mullat fins el moll dels ossos. Aquesta és la manera de conèixer una cultura i un país. És cert que m’he mogut poc i que he conegut el bàsic fora els murs de la missió però la gent, els colors i els somriures m’han mostrat una parcel·la representativa del que puc trobar al país dels faraons.

Quan em desperti demà ja no serà en aquest llit. El sol lluirà amb un altre color i s’acomiadarà de mi regalant-me un cel rogenc que em farà vessar llàgrimes d’alegria i de tristor. Es tancarà la casa fins l’any que ve però per mi es tanca definitivament. He estat testimoni d’una experiència única. He vist indrets que potser mai cap turista podrà veure. He passejat entre les runes d’una antiga ciutat romana a Egipte. He assistit a excavacions d’emergència, a l’estudi d’un individu momificat, he baixat a un temple soterrat...mil imatges colpegen el meu cor.

El que deixo darrera no ho esborrarà la sorra del desert perquè són petjades marcades a foc que bateguen per sota els meus peus. Ha estat inoblidable.

30/06/10

Dotzè dia al país dels faraons: una última emergència

“Una sorpresa sempre és agradable però quan una sorpresa es transforma en emergència el cor s’encongeix i les pupiles es tornen vermelles”

Sempre he sentit a dir que quan creus que tot està lligat i acabat sempre surt alguna cosa que fa trontollar els teus plans. L’ambient era molt relaxat, bé, no del tot. A l’ambient es respirava el neguit del tancament de campanya però tot estava controlat. Fins avui. Ara tot està per fer i no hi ha temps material. L’estructura que s’ha descobert és molt gran i s’ha de treballar contra rellotge perquè demà tot ha de quedar a punt per dir adéu i tornar cap a casa. Alguns dels tècnics de l’excavació ja tenen la feina enllestida i vénen a tafanejar com es van obrint noves tombes. Hi ha hagut un moment que la Mari Luz Mangado no podia creure tot el que s’estava obrint davant els seus ulls i jo no podia creure que estava sent testimoni d’una fita tan important.

Tot i què no es pot perdre el temps he de dir que es treballa amb molta cura i amb molta precisió. La sorra que poc a poc els obrers anaven traient de les tombes era cuidadosament filtrada per tal de separar possibles peces importants. Monedes, trossos de ceràmica, fragments de joies...pedretes que per mi no tenien més valor que la pròpia sorra del desert i què finalment es mostren com peces úniques i precioses. Avui he aprés que no tot és el que sembla. Que efectivament la dita popular és certa: les aparences enganyen. Només cal parar una mica més d’atenció i aguditzar els sentits.

Em sorprenc a mi mateixa recopilant tot el que he après. És molt curiós però crec que el bagatge i l’aprenentatge personal que he acumulat aquests dies supera les meves expectatives inicials. Sembla mentida que ara mateix estigui escrivint la mateixa persona que arribava fa uns dies desorientada i perduda al mig del no res. En realitat no he estat gaire temps aquí. Amb prou feines arriba als 15 dies però el coneixement no es mesura segons els dies que passen. Es mesura amb els records i si aquesta és la mesura torno a casa amb la satisfacció d’haver aprofitat el temps. He crescut perquè ho he viscut al 200% i perquè la meva ànima es complau d’omplir-se d’emocions diverses.

He intentat memoritzar tot el que m’està donant aquesta aventura i mentre estava veient com es treballava m’estava adonant que era la darrera vegada que veig com es treballa a l’excavació. És la darrera vegada que compartiré el temps que transcorre al desert amb els tècnics i amb els treballadors. Ara ho veig molt més clar.

La Mari Luz m’ha explicat que des de petita havia volgut ser arqueòloga. Que ho tenia molt clar. Suposo que sóc l’excepció de l’excavació i l’única que està permanentment submergida en un mar de dubtes. He aprés que els dubtes són bons però amb mesura.

Pàgina 1 de 6


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl