07/07/10

Tretzè dia al país dels faraons: Els finals mai són dolços

“Quan el sol es pon i el dia ja és a punt d’acabar, l’ànima s’encongeix fins que torna un nou dia però no sempre torna tal i com s’acostuma a conèixer”.

Tagore deia que si ploraves per no poder veure el sol, les llàgrimes no et deixarien veure els estels. Els plors mai han estat la meva debilitat però reconec que és inevitable sentir una amargor a l’estómac sabent que avui ha estat el meu darrer dia d’aventura. La meva cambra ja és meva i l’ombra de l’arbre del pati ja me la conec. Sóc l’Oriana a Egipte. L’Oriana a l’excavació. Lluny queden ara els dies de confusió i indecisió. Em queda l’aire càlid als pulmons i la satisfacció d’haver fet la feina tan lluny de casa.

El desert que m’ha acompanyat aquests dies camina al meu costat lentament seguint les petjades que deixen les meves passes. Poc a poc tot torna a estar tal i com ho vaig conèixer el primer dia. Tot el jaciment se’m presenta magnífic i majestuós. Els meus companys de batalla es quedaran aquí esperant una nova visita l’any que ve. Sempre s’ha dit que la tristesa mai és del que marxa sinó del que es queda al mateix niu de sempre però crec que aquesta vegada és diferent. Reconec que he tingut dies de tot. M’he queixat per no tenir aigua calenta algun dia, per haver de matinar, pels maleïts mosquits, per la sorra, pel sol...i tot just ara que marxo em sembla gairebé deliciós. Contradictori però real. Suposo que aquesta és una dels trets que més em caracteritzen.

Els capvespres sempre em posen trista. No estic gaire segura però crec que és per la llum i el color del cel. L’aire em recorda que sóc lluny de casa i a vegades lluny de mi mateixa. És una sensació de buit que congela la punta del nas. Lluny i sola. Això no canviarà per moltes voltes que doni al món. Per molts viatges que faci o per molta gent que conegui. Al cap i a la fi, des del començament estem sols. Algú mira de tant en tant per assegurar-se que vas fent passes i no et quedes endarrerit però al cap i a la fi el més autèntic que tens és a tu mateix. S’han de tancar portes per obrir nous camins. Mentre camino entre trossos de ceràmiques i dunes que amaguen dins el seu part de la història d’Egipte em pregunto què és el que em queda d’aquest viatge. La resposta és ben senzilla: el que em queda no s’acabarà mai. El viatge, l’estada, l’equip, el que he aprés a nivell professional i personal. Tot s’aplega dins la meva maleta mentre faig un recompte d’aquests dies i escric aquestes lletres.

Aquest indret i aquestes gents han format part de la meva vida durant uns dies. No ha estat un viatge convencional, no he vist els indrets típics d’un circuit turístic. M’he endinsat al 100% i m’he mullat fins el moll dels ossos. Aquesta és la manera de conèixer una cultura i un país. És cert que m’he mogut poc i que he conegut el bàsic fora els murs de la missió però la gent, els colors i els somriures m’han mostrat una parcel·la representativa del que puc trobar al país dels faraons.

Quan em desperti demà ja no serà en aquest llit. El sol lluirà amb un altre color i s’acomiadarà de mi regalant-me un cel rogenc que em farà vessar llàgrimes d’alegria i de tristor. Es tancarà la casa fins l’any que ve però per mi es tanca definitivament. He estat testimoni d’una experiència única. He vist indrets que potser mai cap turista podrà veure. He passejat entre les runes d’una antiga ciutat romana a Egipte. He assistit a excavacions d’emergència, a l’estudi d’un individu momificat, he baixat a un temple soterrat...mil imatges colpegen el meu cor.

El que deixo darrera no ho esborrarà la sorra del desert perquè són petjades marcades a foc que bateguen per sota els meus peus. Ha estat inoblidable.

30/06/10

Dotzè dia al país dels faraons: una última emergència

“Una sorpresa sempre és agradable però quan una sorpresa es transforma en emergència el cor s’encongeix i les pupiles es tornen vermelles”

Sempre he sentit a dir que quan creus que tot està lligat i acabat sempre surt alguna cosa que fa trontollar els teus plans. L’ambient era molt relaxat, bé, no del tot. A l’ambient es respirava el neguit del tancament de campanya però tot estava controlat. Fins avui. Ara tot està per fer i no hi ha temps material. L’estructura que s’ha descobert és molt gran i s’ha de treballar contra rellotge perquè demà tot ha de quedar a punt per dir adéu i tornar cap a casa. Alguns dels tècnics de l’excavació ja tenen la feina enllestida i vénen a tafanejar com es van obrint noves tombes. Hi ha hagut un moment que la Mari Luz Mangado no podia creure tot el que s’estava obrint davant els seus ulls i jo no podia creure que estava sent testimoni d’una fita tan important.

Tot i què no es pot perdre el temps he de dir que es treballa amb molta cura i amb molta precisió. La sorra que poc a poc els obrers anaven traient de les tombes era cuidadosament filtrada per tal de separar possibles peces importants. Monedes, trossos de ceràmica, fragments de joies...pedretes que per mi no tenien més valor que la pròpia sorra del desert i què finalment es mostren com peces úniques i precioses. Avui he aprés que no tot és el que sembla. Que efectivament la dita popular és certa: les aparences enganyen. Només cal parar una mica més d’atenció i aguditzar els sentits.

Em sorprenc a mi mateixa recopilant tot el que he après. És molt curiós però crec que el bagatge i l’aprenentatge personal que he acumulat aquests dies supera les meves expectatives inicials. Sembla mentida que ara mateix estigui escrivint la mateixa persona que arribava fa uns dies desorientada i perduda al mig del no res. En realitat no he estat gaire temps aquí. Amb prou feines arriba als 15 dies però el coneixement no es mesura segons els dies que passen. Es mesura amb els records i si aquesta és la mesura torno a casa amb la satisfacció d’haver aprofitat el temps. He crescut perquè ho he viscut al 200% i perquè la meva ànima es complau d’omplir-se d’emocions diverses.

He intentat memoritzar tot el que m’està donant aquesta aventura i mentre estava veient com es treballava m’estava adonant que era la darrera vegada que veig com es treballa a l’excavació. És la darrera vegada que compartiré el temps que transcorre al desert amb els tècnics i amb els treballadors. Ara ho veig molt més clar.

La Mari Luz m’ha explicat que des de petita havia volgut ser arqueòloga. Que ho tenia molt clar. Suposo que sóc l’excepció de l’excavació i l’única que està permanentment submergida en un mar de dubtes. He aprés que els dubtes són bons però amb mesura.

23/06/10

Onzè dia al país dels faraons: l’art de fer viure l’inanimat

“Els objectes guarden els secrets de la gent que els ha posseït. Les monedes, les pintures i les ceràmiques poden donar un color diferent si saps com fer-les brillar”

No puc dir que els dies que es presenten diferents siguin avorrits. És més, els dies que he de portar un horari més ajustat m’emocionen. Però he de ser realista, l’aventura està gairebé acabada i encara he d’entrevistar tècnics així que avui he fet un 2x1 amb els restauradors de la missió. Definitivament he de dir que estic molt ensopida. Ahir a la nit em va costar dormir perquè tinc el cap ple d’assumptes que he de resoldre a casa. He d’encarar el meu futur i el més difícil és fer la primera passa. Crec que aquesta passa l’he fet amb aquest viatge, no? Sempre m’he preguntat perquè totes aquestes reflexions em venen a foradar el cap a la nit. Semblen petits corcs que entren per l’orella i que a mesura que els minuts passen van creixent i creixent.

Si he de ser sincera, en un primer moment, la restauració no em va semblar una de les feines més trepidants a l’excavació. Em cridava l’atenció però de seguida em distreia amb alguna anècdota increïble d’algun altre tècnic. Els restauradors se’ls ha de voler conèixer i tractar. Avui ha estat el dia que he triat per conèixer-los millor. Per conèixer millor el Bernat i el Roger. Tot i què tots dos comparteixen professió no es pot dir que facin el mateix. Les incursions a l’excavació són compartides perquè sempre que es fa una troballa de delicada conservació es compta amb la supervisió dels restauradors abans de fer el trasllat de la peça. Si es troben pintures o inscripcions el tècnic va al punt del jaciment per consolidar el mur i així permetre als altres treballar amb més seguretat. És una mena de cadena de col·laboració. No es fa una passa sense tenir el vist i plau d’una altra part i així successivament.

Així com amb l’Annie vaig guardar dins meu un record olfactiu molt clar del magatzem avui l’he acabat de completar. Un maletí ple d’estris estranys i tot de pots plens de líquids de diferents colors amb enganxines que marquen noms d’allò més complicat. Aquests pots misteriosos desprenien una olor penetrant i àcida cada vegada que el Bernat o el Roger destapaven els envasos. Els maletins tancats em despertaven curiositat però un cop oberts volia saber per a què servien els estris guardats i un cop sabia què fer amb ells volia saber més i més. Hi ha hagut vegades que he pensat que volia fer d’aprenent. Qui sap? Potser torno a aquesta excavació com periodista-restauradora.

És captivador veure com una pedreta verda, que per qualsevol persona no tindria més importància, es transforma al cap d’unes hores en una moneda de coure centenària. O per exemple veure com es poden arrencar pintures per salvar-les d’una estança amb l’estructura danyada. Si no s’haguessin arrencat el més probable és que aquestes manifestacions artístiques desapareguessin sota el pes dels murs de la construcció. Els restauradors tornen a donar vida a allò inanimat. Sóc del parer que els objectes que han estat nostres en vida guarden la nostra essència durant molt de temps. Una càrrega energètica que es desprèn lentament i torna a lluir quan algú li dóna la importància que es mereix.

Els restauradors mimen els objectes i els tornen els colors. Em captiva veure renéixer les formes que abans estaven fagocitades i ennegrides. Em fascina veure com algú treballa amb detall i paciència. Em meravella descobrir que aquesta excavació amaga molt més que rocs i pedres. Aquesta excavació ja forma part de la meva vida.

16/06/10

Desè dia al país dels faraons: el millor de perdre algú és retrobar-lo

“A vegades les pèrdues fan mal. A vegades sentir-se sol pot ser dur però sentir-se desemparat estimula els sentits. Aprens a valdre’t per tu mateix i al desert és bàsic ”

He de reconèixer que m’he sentit molt sola. Per molt que vulgui fer-me la forta, no deixo de ser una noia perduda al mig del no res. Quan em vaig fer el càrrec de que realment el Dr. Padró no era a prop vaig sentir com m’ofegava el sentir-me desemparada. I va ser llavors quan vaig recordar un somni que em turmenta. Estic a la meva cambra. Intentant dormir. Poc a poc l’habitació s’enfosqueix i les parets es van allunyant del meu llit a càmera lenta fins arribar a convertir-me en un punt diminut dins la foscor que m’envolta. Crec que encara la foscor em fa por. L’obscuritat és el regne d’allò que desconeixem i per això ens atemoreix. Així és com em vaig sentir. Quan arriba el punt en el que acceptes una feina a l’estranger no pots pretendre una protecció paternal. T’has d’espavilar però costa fer-te a la idea d’un dia per l’altre.

No puc queixar-me. Tot i què era normal el sentiment, estic molt contenta de com m’he espavilat a l’excavació. Reconec que ja estava acostumada a la vida a la missió i què ja havia desistit de retrobar-me amb el director però...aquest matí ho he sabut. Tan bon punt he sentit que havia tornat els meus ulls s’han il·luminat i no he pogut evitar dibuixar un somriure ampli i net. Potser també ha estat el punt que em quedava per relaxar-me completament. El Dr. Padró és l’únic vincle conegut que mantinc de Barcelona. De casa meva. És l’única persona que relaciono amb la meva terra i amb records que ara em semblen molt llunyans. A vegades la distància fa que les ferides es tanquin però retrobar-se amb els records quan no te’ls esperes enfosqueix l’ànima un instant. Petit.

He de reconèixer que avui m’he sentit molt orgullosa de tot el que he arribat a aprendre aquests dies. Mentre el Dr. Padró m’anava a ensenyar els racons que encara no havia pogut visitar jo caminava segura de les meves passes. Ha estat una mena de demostració silenciosa. Potser fa de nena petita però, deixem de ser nens tot i ser “adults”? Mai.

El director de l’excavació és un home que tanca dins seu un saber infinit. És el capità de vaixell i ha de procurar saber de tot i prendre decisions compromeses en qualsevol moment. Sempre he pensat que quan s’està a dalt de tot t’has de sentir sol, no? Però el Dr. Padró mesura les seves paraules i els seus moviments. Ha estat tot un privilegi voltar per Oxirrinc seguint les seves passes. M’he traslladat en el temps i he intentat imaginar com seria la ciutat centenars d’anys enrere. És increïble el poder de la imaginació.

Avui puc dir que ja em queden pocs racons per conèixer d’aquesta ciutat fagocitada pel desert però en realitat mai podré saber-ho tot al 100% . Mai. Ara els dies s’escolen com grans de sorra entre els meus dits. Estic a la recta final del meu viatge. Aquest país m’embriaga i la gent és d’allò més agradable. A vegades sembla que els pobles del voltant s’hagin aturat en el temps però és justament aquest el seu encant. Els nens em coneixen. Fins i tot els grans repeteixen el meu nom quan de tant en tant passejo pels carrers de El-Bahnassa. Avui vaig a dormir trista. Avui em faig creus dels pocs dies que em queden al país dels faraons.

09/06/10

Novè dia al país dels faraons: la sorra s’empassa la història però no les persones

“La religió ha creat i ha destruït. El nom de Déu s’ha fet servir pel bé i pel mal però el que ens ha d’importar avui dia és la gent de bon cor. És ben igual la religió o el color de la pell. Al cap i a la fi tots som persones ”

El sol s’ha presentat molt tímid aquest matí. Semblava mandrós i feixuc. En realitat m’ha recordat a com em sento cada matí quan el despertador sona a les 6 del matí. Lenta i lleugerament vermella. Sempre m’ha meravellat un moment concret a la nit. Exactament quan queda poc per a què arribi al matí i la temperatura corporal puja uns graus. És llavors quan les galtes es tornen rosades i sembla com si fóssim nens una altra vegada. És una sensació deliciosa perquè el cos es rendeix a la infantesa. Potser és fer un gra massa però és tal qual ho penso. Tal qual ho sento cada matí.

Així doncs, el dia començava lentament a aparèixer per la meva finestra. La llum s’escolava poc a por per les rengleres i m’acaronava dolçament fins que van arribar a despertar-me. Les festivitats acostumen a ser més dolces que els dies laborables però pel que fa el despertador i la meva estada a Egipte no fa diferències. Així que millor resignar-se i llevar-se de bon humor. Una excursió al bell mig del desert sempre és motiu d’alegria així que no sóc ningú per fer mala cara per haver de matinar.

L’Eloy i la Francesca fan una parella d’allò més curiosa. Són antagònics i sovint no comparteixen els mateixos punts de vista però només mirar-los és impossible no dibuixar un somriure a la cara. Són formidables i m’encanta compartir amb ells un dia com avui. Mentre estàvem esmorzant vaig recopilar més detalls sobre l’excursió del dia. Anàvem a visitar un monestir copte situat a 30 kilòmetres endins del desert. Pels detalls que em van donar, es tracta d’una comunitat que és totalment independent que no precisa d’ajuda externa per subsistir. Aquest matí estava tan entusiasmada per veure què és el que m’esperava durant el dia que he tornat a sentir-me com una nena petita. Avui no estic a prova, avui vaig a satisfer la meva curiositat. Sempre sóc jo però avui ha estat un dia per relaxar-me i deixar-me guiar.

Ja el viatge ha estat molt interessant, no ha estat més d’una hora de camí però he anat descobrint detalls de la història d’Egipte com el canvi de concepció artística o el canvi de religió. La meva mare sempre m’ha dit que mai aniràs a dormir sense aprendre quelcom nou però a Egipte s’eleva a l’enèsima potència. Fins i tot els colors semblen diferents.

Un cop arribats al monestir vaig embogir. Mai he estat gaire religiosa però he de reconèixer que un indret de pau se’l coneix tot i no creure en la divinitat. La gent bona es fa estimar i és exactament el que vam trobar en la nostra petita expedició. Monjos que desitjaven amb tot el seu cor compartir la seva saviesa i història amb nosaltres. Gent que ens va rebre com a germans obrint casa seva a desconeguts.

La Francesca m’ha dit que és el que correspon a aquest tipus de comunitat però he de dir que mai m’hagués imaginat una rebuda tan propera i generosa. La bondat regeix dins els cors purs i a vegades és necessari que la realitat et sacsegi per creure el que el món té per oferir. Es pot veure més enllà, per sobre de prejudicis i de religions. El món obre les portes i la voluntat posa la resta. La riquesa s’acumula amb l’experiència. Deixant lliure el cor i la ment.

Pàgina 1 de 3


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl