02/06/10

Vuitè dia al país dels faraons: saber llegir els morts

“Les mòmies s’expliquen si es saps com escoltar-les. Només cal paciència i desplegar els sentits. La veritat resideix dins els petits detalls. La veritat només surt a la llum si algú la vol fer pública”

Des de petita he relacionat gran part dels meus records amb les olors. Avui el magatzem se’m presenta com un espai ple de matisos. Es barreja la fusta amb el guix i la olor de pols molla. Un espai de parets impregnades amb l’essència de l’excavació. El magatzem resulta un testimoni mut, silenciós que guarda la història d’Oxirrinc a les fosques. M’agrada pensar que quan es tanquen les portes i es tanquen les llums, a pocs metres de la meva habitació, el magatzem batega vides passades. Els sorolls del desert es barregen i envolten d’un fum misteriós tota l’excavació i les portes verdes del magatzem tancades amb clau m’atrauen d’una manera irrefrenable.

Igual d’irrefrenable era la curiositat que em despertava l’Annie Perraud i no esperava menys d’un dia sent l’ombra d’una metgessa de mòmies. Avui ha estat un dia absolutament trepidant. No només he conegut a una professional que pot escoltar les despulles d’una persona sinó que també he pogut viure en carn pròpia una expedició d’urgència per recuperar mòmies de la necròpolis alta. De ben cert que això no té res a veure amb les pel·lícules d’aventures d’Indiana Jones però no canviaria pas tot el que estic aprenent per una fita de ciència ficció.

Hem començat el dia al magatzem, que és l’espai que fa les vegades de laboratori a l’Annie. És fascinant tot el que es pot arribar a acumular en un espai tancat. Gairebé no gosava parpellejar per no perdre’m cap detall. Havia de vigilar on posava els meus peus i no podia deixar d’apuntar tot el que m’explicava l’Annie. És fascinant com pot treure informació de restes que a ulls inexperts no deixen de ser fragments solts i delicats. La formació mèdica de l’Annie ha estat bàsica per determinar què és el que va passar amb les mòmies d’Oxirrinc. Al cap d’un parell de dies és capaç d’articular un relat biogràfic i sanitari de l’individu.

Fins aquí tot curiositat, misteri i acció però no puc deixar d’explicar la vergonya que vaig passar al magatzem. I és que mentre la metgessa de mòmies m’estava explicant els detalls d’un cos que teníem als nostres peus i jo apuntava tot el que veia i sentia el meu bolígraf va relliscar inexplicablement de les meves mans i va anar a parar al bell mig del cos que tenia just davant. La caiguda no va durar més d’un segon i mig però a mi em va semblar que queia lentament deixant una estela de sacrilegi mentre queia irremediablement durant minuts, no, hores. I allà em vaig quedar jo: vermella i avergonyida. Feta pedra. L’únic positiu és que aquests moments de vermellor acostumen a ser més compromesos per la persona que ha ficat la pota. La sorpresa va arribar quan l’Annie va allargar la mà dins el cos, va recollir el bolígraf i me’l va allargar per continuar amb l’explicació. Aquell bolígraf restà immòbil a la meva mà perquè no podia creure on havia estat l’estri que més he fet servir aquests dies.

Les mòmies són un dels elements que més informació poden aportar a la història d’Oxirrinc junt amb els documents escrits. No puc deixar de pensar que són el que queda del habitants i de la vida de la ciutat soterrada. És com intentar fer parlar els morts. Fascinant.

26/05/10

Setè dia al país dels faraons: 2 professions, un únic objectiu

“No és feina per egoistes. No és feina individual. És feina generosa per construir un tot històric ”

No estic gaire acostumada a trencar la meva rutina un cop establert un pla d’actuació. Però les rutines existeixen per trencar-les i donar més vida a la jornada. Ha estat un dia totalment diferent. He fet un 2 per 1! Avui he entrevistat el Thomas Ságory i el Toni López. El Thomas és el fotògraf aeri de l’excavació i marxava avui a la tarda així que he agafat la meva càmera i la meva llibreta i m’he anat a conèixer un home encantador. El Toni López és el topògraf i també he volgut conèixer el seu ofici perquè està estretament vinculat amb la feina del Ságory.

La primera vegada que vaig creuar unes paraules a l’esmorzar amb el Thomas em va semblar un home no gaire parlador. Un home reservat de moviments dolços i delicats. Cada vegada que el miro em recorda a un ocell. Sembla estar més allunyat de la casa. Sembla que vol passar sense fer soroll però inevitablement jo sí el veig. El Thomas s’ha estimat més fer l’entrevista al porxo, allunyat del soroll de l’excavació i quan la casa s’ha quedat buida. M’ha parlat amb pura passió del que significa per ell la seva professió. Hi ha hagut moments molt tendres en els que m’ha confessat que la manera que té de fer la fotografia aèria està estretament lligada a la seva manera de pensar i amb els seus jocs infantils. Per aconseguir les fotografies fa volar un estel del que penja una càmera digital i fa les fotos. Ell mateix confecciona els estels i amb les seves paraules “no deixo de jugar quan faig la meva feina”. Barreja tot el que ell considera propi. És una manera de treballar en harmonia amb els seus principis.

Després d’una entrevista fantàstica (he de reconèixer que una mica més i m’enamoro d’aquest home) m’ha convidat a acompanyar-lo a fer unes fotografies. És una professió molt romàntica. Voltes sol pel desert. No necessites la companyia de ningú. Només depens del vent i del teu estel. El Thomas es converteix en el Petit Príncep quan surt de la casa. Quan arriba amb la feina feta torna a ser l’ocell solitari de mirada distant de cada matí.

Entre altres, la seva feina serveix per plasmar l’evolució del treball quotidià a l’excavació però també per detectar noves formes que resten sota terra i, per tant, possibles incursions de la missió. És una professió que es complementa amb la feina del topògraf. Val a dir, que també és una professió solitària. El Toni fuig dels horaris d’excavació i volta pel jaciment quan el sol és a punt d’amagar-se vermell al desert.

El topògraf situa noves troballes i punts de l’excavació sobre el mapes. A partir de les fotografies del Thomas es poden determinar nous punts a tenir en consideració sobre la planificació d’investigació de la missió. Així doncs, les dues professions es complementen per treballar en un objectiu comú. L’excavació té la col·laboració de més de 20 especialistes per treure endavant un projecte molt ambiciós que no deixa de créixer dia a dia. Em meravella comprovar que el principi de col·laboració es manté tot i estar a centenars de kilòmetres de casa.

Això m’ha fet pensar moltíssim en el que he deixat a Barcelona. Deixo una vida que ja no és meva. He trencat amb el meu passat per obrir noves portes. És irònic que m’hagi adonat de quin vull que sigui el meu camí a un altre país. Fa mal saber que tornar només farà que la ferida sigui més fonda i vermella. Per suposat he de tornar però, estic segura del que m’espera a la meva tornada?

19/05/10

Sisè dia al país dels faraons: ajudant d’arqueòloga

“La confiança en un mateix és important però la confiança que els altres dipositen en tu és infinitament més gratificant”

A Barcelona, sovint em feia l’efecte que els dies passaven lentament. Semblava com si de cop i volta els minuts es dilatessin fins l’infinit i el rellotge em feia la guitza marcant incessablement la mateixa hora. Al desert les hores no esperen i els dies semblen fer cursa corrent a contracor pel jaciment. Aquí lluito contra el temps, gairebé ja porto la meitat de la meva estança a la missió i em desespera saber que les hores s’escolen lentament entre els meus dits. No hi ha espai per l’avorriment ni pel cansament però sí per l’enyorança. Enyoro els meus, enyoro els meus amics, els cafès eterns al bar del barri i els dies de mandra deliciosa on la màxima preocupació és triar una comèdia o un drama. Les meves preocupacions a Egipte vessen sobre mòmies, sarcòfags, inscripcions i llengües d’or. Quelcom diferent i meravellós.

Avui ha estat un dia molt emocionant. He assistit al descobriment d’una nova cambra funerària. He acabat de sorra fins les celles i només puc agrair-li a l’Ester Pons. Sembla contradictori agrair a algú l’acabar feta pols a una excavació arqueològica però tinc un gràcies ben rodó a la gola repetint-se constantment. Estar integrada no significa caure simpàtic i riure una bona estona. Estar integrada significa estar xopa fins el moll de l’os i tremolar de fred mentre regires una fossa plena d’objectes mil·lenaris. Quan s’arriba aquest punt i de cop i volta algú es gira i et demana ajuda com si formessis part del seu equip demanant llum o la càmera o la teva opinió és llavors quan formes part de l’equip.

Només sentir l’Ester un calfred va recórrer tot el meu cos. Reconec que vaig reaccionar com si fos un acte rutinari i que no em sorprenia gens ni gota però la realitat no va ser aquesta. La realitat va ser que el meu cor va tremolar d’alegria però no era convenient mostrar una actitud tan poc professional. Les passions tenen un raconet a l’excavació però a mi no se’m permeten. Estic aquí per donar fe de la feina de la missió del Dr. Padró a Egipte i tot i reconèixer que cada passa que faig dins el jaciment em fa quedar bocabadada no puc deixar-ho veure de manera tan clara. Per això mateix el gest de l’Ester és tan important per mi. He de remarcar que, a més, la resta de treballadors autòctons ja s’han acostumat a la meva presència. No domino gens ni gota l’àrab però si volem ens entenem a la perfecció. Bé, això és el que jo crec o, més ben dit, el que vull creure.

Els dies s’estiren i s’arronsen com cucs de seda. A voltes, intento no perdre la noció del temps. A voltes, provo de sentir què és el que m’està succeint. A voltes, crec que el meu lloc al món no és a Barcelona. La ciutat resta petita vers la immensitat del món. Un ésser és veritablement independent en el moment en què les arrels s’arrenquen de la terra humitejada per les seves passes i queden penjant com a record del que s’ha construït. Les arrels no es tallen mai però és bo tenir-les a l’aire perquè respirin i trobin a faltar la terra que abans les feia presoneres.

12/05/10

Cinquè dia al país dels faraons: festa, camells i mercat

“La màgia es materialitza quan de cop i volta et tornes a sentir petita i feliç”

Avui ha estat un dia absolutament encantador. No puc expressar amb paraules el que batega dins el meu cor. El dia ha començat ben d’hora. És divendres i per tant, segons el que marquen les tradicions de l’ Islam, festiu. La casa de la missió s’ha buidat cap allà les 9.oo del matí. A la casa s’aprofiten els divendres per canviar d’aires i anar a conèixer indrets no massa allunyats d’Oxirrinc. Segons el que m’han explicat, han anat d’excursió a l’oasi d’Al Fayum, les tombes de Benihassam, la ciutat d’Akoris, entre altres indrets. Al ser el meu primer divendres he decidit quedar-me al voltants per veure com es viuen els dies de festa a aquesta banda del món. El Dr. Hassan m’ha explicat que tots el divendres s’organitza un mercat on es poden comprar joguines pels nens i menjar de tot tipus. El millor de tot és que queda a poc més de cinc minuts de la casa!

Després d’un té i unes galetes el Dr. Hassan m’ha dit que agafés les meves coses per anar tots dos a fer la visita als voltants de El Bahnassa. No hem fet més de 10 passes que ja podíem ensumar l’ambient de festa i esbarjo amb nens cridant i cantant. Mentre anàvem caminant podia veure com hi havia un grup d’infants a uns 100 metres jugant a pilota sota l’atenta mirada dels seus pares. A l’altre cantó, just per la part que dóna al desert, hi havia un noi jove que muntava hàbilment un cavall lluent i fort. Em sentia hipnotitzada i caminava extasiada mentre el doctor m’anava explicant el que veurien els meus ulls en un moment. No sé com explicar-ho però sentia un pessigolleig a les cames i als braços. Estava molt emocionada pel que passaria. Era com un d’aquells dies en els que sents que tot està bé. Una barreja entre pau i satisfacció. Entre il·lusió i necessitat. A mesura que avançaven els meus peus el meu cor s’omplia de satisfacció. El sol escalfava la sang i no podia deixar de mirar a tot arreu. El doctor continuava les seves explicacions sobre les tradicions pròpies d’aquell indret del desert però era com si les meves oïdes quedessin sordes a les paraules donant més força als meus ulls. Un moment màgic de 5 minuts que es va fer deliciosament etern.

Els colors ballaven llampants pel Dr. Hassan i per mi cada vegada més a prop. Les primeres parades es distingien petites i immòbils al terra. La carretera que obre pas al poble estava atapeïda d’estores amb senyores que oferien somrients els seus productes. Venien des de cacauets fins a braçalets de plàstic amb diferents colors. Hi havia joguines de totes les mides, tambors, arracades, pistoles de plàstic, ceràmica, olles, paradetes de té...tot el que volguessis i més.

El Dr. Hassan em va fer sentir com una nena de 3 anys. De cop i volta em va regalar dos braçalets deliciosos i em va suggerir que em quedés un mocador verd per portar-lo al cap i així lluir més maca. Vam estar prop de 2 hores visitant de manera incansable el mercat. El doctor també va aprofitar per comprar algunes peces de fruita per la casa i unes bosses de cacauets per la reunió diària a la casa de la missió. Cada nit a les 19.oo es reuneix tot l’equip per parlar del que ha passat durant el dia. Avui he d’explicar mil coses!

Quan ja pensava que la meva aventura al mercat havia acabat el doctor Hassan m’ha proposat muntar un camell. No seria una autèntica nena si hagués rebutjat tan meravellosa proposta. Així que sense rumiar-ho gaire més em vaig deixar guiar fins a un camell enorme d’ulls profunds. Una experiència única. Un dia per no oblidar mai.

Acabada la meva aventura el Dr. Hassan i jo vam dirigir les nostres passes cap a la casa. Avui he aprés que no només estic aquí per aprendre del que passa al meu voltant. També estic aquí per conèixer què sóc i què busco. Potser només estic aquí per estudiar l’excavació però avui no. Avui he estat feliç. He oblidat per un moment tot allò que he deixat a casa meva. He oblidat que les ferides es curen amb temps i distància perquè no fan mal.

05/05/10

Quart dia al país dels faraons: un temple únic al món

“Les meravelles no sempre són a l’abast. Si vols trobar, has de buscar i ser capaç de sentir el que el món vol compartir amb tu”

És el meu quart dia al país dels faraons i, encara que sembli mentida, no ha estat fins avui que m’he adonat al 100% que estic a Egipte. Avui el meu dia ha començat a l’hora que tocava. No m’he adormit. Crec que l’equip ja s’està acostumant a la meva presència i com que sóc la més petita em sento molt acollida. La Kausar i l’Ibrahim són el personal que s’encarrega d’atendre les necessitats domèstiques de l’equip i he de dir que sento molt afecte per ells. Cada dia procuro fer-los un petó abans de marxar cap a la meva propera aventura.

I d’aventures va la història perquè finalment, i després d’haver-ho desitjat profundament, avui finalment visitaré l’Osireion. L’orgull de l’excavació, bé potser és un d’ells. L’Osireion és un temple soterrat que dóna nom a un dels 4 sectors en els que es divideix el jaciment. De moment, aquest temple és la construcció que rendeix culte al déu Osiris més be conservada de tot Egipte. Per aquest motiu es pot dir que és un temple, fins ara, únic al món.

La Sra. Mascord és egiptòloga i va ser una de les persones que van dirigir les feines d’excavació de l’Osireion allà l’any 2000. Em crida molt l’atenció la manera en què es va descobrir el temple. Tot va començar quan es va detectar activitat a la zona i es va localitzar un forat pel que, suposadament, saquejadors pretenien desmantellar la construcció. Un cop alertades les autoritats, el Dr. Padró va ampliar el permís d’excavació per incloure el que ha esdevingut un dels tresors més preuats del jaciment. Així doncs, avui he tingut l’ocasió de recrear els rituals que es duien a terme fa més de 2000 anys sota terra. Segons la Sra. Mascord l’Osireion “és una de les construccions més belles i plenes d’informació” que es poden trobar dins el perímetre d’Oxirrinc.

El temple té 2 entrades a la vista. La principal i una a un costat que dóna a la galeria principal. En l’antiguitat era l’accés que feien servir els constructors però la missió va afegir unes escales per facilitar l’accés. Una vegada entres a l’Osireion, l’aire deixa de ser el mateix. És fresc i gens viciat, tot i que pugui semblar el contrari. No quedes a les fosques ja que en el moment de la construcció es va preveure situar forats a la pedra que deixessin filtrar la llum. És impressionant. M’he endinsat 2 vegades a les profunditats que amaga aquest gegant fet en pedra i totes 2 m’he quedat bocabadada de sentir com la vida continua bategant invisible a les seves parets. La certesa de que trepitjo les mateixes passes dels sacerdots fa milers d’anys, em posa els cabells de punta. A més, la Maite Mascord ha estat una companyia excepcional perquè ha compartit amb mi tots els seus coneixements sobre l’Osireion. Per uns moments hem recreat el ritual anual de culte al déu Osiris i, per un moment, m’he sentit part de la història.

El Dr. Padró em va contractar per fer un seguit de reportatges d’aquesta construcció, pel que significa tant per l’excavació com per a la comunitat científica, però crec que demanaré quedar-me uns dies més a l’excavació. Hi ha massa a veure i explicar com per desaprofitar aquesta oportunitat única. He estat una de les poques persones privilegiades que ha pogut visitar aquest jaciment. Podré donar veu a aquelles històries que encara resten enterrades al desert d’Egipte.

Pàgina 2 de 3


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl