02/06/10

Vuitè dia al país dels faraons: saber llegir els morts

“Les mòmies s’expliquen si es saps com escoltar-les. Només cal paciència i desplegar els sentits. La veritat resideix dins els petits detalls. La veritat només surt a la llum si algú la vol fer pública”

Des de petita he relacionat gran part dels meus records amb les olors. Avui el magatzem se’m presenta com un espai ple de matisos. Es barreja la fusta amb el guix i la olor de pols molla. Un espai de parets impregnades amb l’essència de l’excavació. El magatzem resulta un testimoni mut, silenciós que guarda la història d’Oxirrinc a les fosques. M’agrada pensar que quan es tanquen les portes i es tanquen les llums, a pocs metres de la meva habitació, el magatzem batega vides passades. Els sorolls del desert es barregen i envolten d’un fum misteriós tota l’excavació i les portes verdes del magatzem tancades amb clau m’atrauen d’una manera irrefrenable.

Igual d’irrefrenable era la curiositat que em despertava l’Annie Perraud i no esperava menys d’un dia sent l’ombra d’una metgessa de mòmies. Avui ha estat un dia absolutament trepidant. No només he conegut a una professional que pot escoltar les despulles d’una persona sinó que també he pogut viure en carn pròpia una expedició d’urgència per recuperar mòmies de la necròpolis alta. De ben cert que això no té res a veure amb les pel·lícules d’aventures d’Indiana Jones però no canviaria pas tot el que estic aprenent per una fita de ciència ficció.

Hem començat el dia al magatzem, que és l’espai que fa les vegades de laboratori a l’Annie. És fascinant tot el que es pot arribar a acumular en un espai tancat. Gairebé no gosava parpellejar per no perdre’m cap detall. Havia de vigilar on posava els meus peus i no podia deixar d’apuntar tot el que m’explicava l’Annie. És fascinant com pot treure informació de restes que a ulls inexperts no deixen de ser fragments solts i delicats. La formació mèdica de l’Annie ha estat bàsica per determinar què és el que va passar amb les mòmies d’Oxirrinc. Al cap d’un parell de dies és capaç d’articular un relat biogràfic i sanitari de l’individu.

Fins aquí tot curiositat, misteri i acció però no puc deixar d’explicar la vergonya que vaig passar al magatzem. I és que mentre la metgessa de mòmies m’estava explicant els detalls d’un cos que teníem als nostres peus i jo apuntava tot el que veia i sentia el meu bolígraf va relliscar inexplicablement de les meves mans i va anar a parar al bell mig del cos que tenia just davant. La caiguda no va durar més d’un segon i mig però a mi em va semblar que queia lentament deixant una estela de sacrilegi mentre queia irremediablement durant minuts, no, hores. I allà em vaig quedar jo: vermella i avergonyida. Feta pedra. L’únic positiu és que aquests moments de vermellor acostumen a ser més compromesos per la persona que ha ficat la pota. La sorpresa va arribar quan l’Annie va allargar la mà dins el cos, va recollir el bolígraf i me’l va allargar per continuar amb l’explicació. Aquell bolígraf restà immòbil a la meva mà perquè no podia creure on havia estat l’estri que més he fet servir aquests dies.

Les mòmies són un dels elements que més informació poden aportar a la història d’Oxirrinc junt amb els documents escrits. No puc deixar de pensar que són el que queda del habitants i de la vida de la ciutat soterrada. És com intentar fer parlar els morts. Fascinant.

26/05/10

Setè dia al país dels faraons: 2 professions, un únic objectiu

“No és feina per egoistes. No és feina individual. És feina generosa per construir un tot històric ”

No estic gaire acostumada a trencar la meva rutina un cop establert un pla d’actuació. Però les rutines existeixen per trencar-les i donar més vida a la jornada. Ha estat un dia totalment diferent. He fet un 2 per 1! Avui he entrevistat el Thomas Ságory i el Toni López. El Thomas és el fotògraf aeri de l’excavació i marxava avui a la tarda així que he agafat la meva càmera i la meva llibreta i m’he anat a conèixer un home encantador. El Toni López és el topògraf i també he volgut conèixer el seu ofici perquè està estretament vinculat amb la feina del Ságory.

La primera vegada que vaig creuar unes paraules a l’esmorzar amb el Thomas em va semblar un home no gaire parlador. Un home reservat de moviments dolços i delicats. Cada vegada que el miro em recorda a un ocell. Sembla estar més allunyat de la casa. Sembla que vol passar sense fer soroll però inevitablement jo sí el veig. El Thomas s’ha estimat més fer l’entrevista al porxo, allunyat del soroll de l’excavació i quan la casa s’ha quedat buida. M’ha parlat amb pura passió del que significa per ell la seva professió. Hi ha hagut moments molt tendres en els que m’ha confessat que la manera que té de fer la fotografia aèria està estretament lligada a la seva manera de pensar i amb els seus jocs infantils. Per aconseguir les fotografies fa volar un estel del que penja una càmera digital i fa les fotos. Ell mateix confecciona els estels i amb les seves paraules “no deixo de jugar quan faig la meva feina”. Barreja tot el que ell considera propi. És una manera de treballar en harmonia amb els seus principis.

Després d’una entrevista fantàstica (he de reconèixer que una mica més i m’enamoro d’aquest home) m’ha convidat a acompanyar-lo a fer unes fotografies. És una professió molt romàntica. Voltes sol pel desert. No necessites la companyia de ningú. Només depens del vent i del teu estel. El Thomas es converteix en el Petit Príncep quan surt de la casa. Quan arriba amb la feina feta torna a ser l’ocell solitari de mirada distant de cada matí.

Entre altres, la seva feina serveix per plasmar l’evolució del treball quotidià a l’excavació però també per detectar noves formes que resten sota terra i, per tant, possibles incursions de la missió. És una professió que es complementa amb la feina del topògraf. Val a dir, que també és una professió solitària. El Toni fuig dels horaris d’excavació i volta pel jaciment quan el sol és a punt d’amagar-se vermell al desert.

El topògraf situa noves troballes i punts de l’excavació sobre el mapes. A partir de les fotografies del Thomas es poden determinar nous punts a tenir en consideració sobre la planificació d’investigació de la missió. Així doncs, les dues professions es complementen per treballar en un objectiu comú. L’excavació té la col·laboració de més de 20 especialistes per treure endavant un projecte molt ambiciós que no deixa de créixer dia a dia. Em meravella comprovar que el principi de col·laboració es manté tot i estar a centenars de kilòmetres de casa.

Això m’ha fet pensar moltíssim en el que he deixat a Barcelona. Deixo una vida que ja no és meva. He trencat amb el meu passat per obrir noves portes. És irònic que m’hagi adonat de quin vull que sigui el meu camí a un altre país. Fa mal saber que tornar només farà que la ferida sigui més fonda i vermella. Per suposat he de tornar però, estic segura del que m’espera a la meva tornada?

Pàgina 3 de 6


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl