16/06/10

Desè dia al país dels faraons: el millor de perdre algú és retrobar-lo

“A vegades les pèrdues fan mal. A vegades sentir-se sol pot ser dur però sentir-se desemparat estimula els sentits. Aprens a valdre’t per tu mateix i al desert és bàsic ”

He de reconèixer que m’he sentit molt sola. Per molt que vulgui fer-me la forta, no deixo de ser una noia perduda al mig del no res. Quan em vaig fer el càrrec de que realment el Dr. Padró no era a prop vaig sentir com m’ofegava el sentir-me desemparada. I va ser llavors quan vaig recordar un somni que em turmenta. Estic a la meva cambra. Intentant dormir. Poc a poc l’habitació s’enfosqueix i les parets es van allunyant del meu llit a càmera lenta fins arribar a convertir-me en un punt diminut dins la foscor que m’envolta. Crec que encara la foscor em fa por. L’obscuritat és el regne d’allò que desconeixem i per això ens atemoreix. Així és com em vaig sentir. Quan arriba el punt en el que acceptes una feina a l’estranger no pots pretendre una protecció paternal. T’has d’espavilar però costa fer-te a la idea d’un dia per l’altre.

No puc queixar-me. Tot i què era normal el sentiment, estic molt contenta de com m’he espavilat a l’excavació. Reconec que ja estava acostumada a la vida a la missió i què ja havia desistit de retrobar-me amb el director però...aquest matí ho he sabut. Tan bon punt he sentit que havia tornat els meus ulls s’han il·luminat i no he pogut evitar dibuixar un somriure ampli i net. Potser també ha estat el punt que em quedava per relaxar-me completament. El Dr. Padró és l’únic vincle conegut que mantinc de Barcelona. De casa meva. És l’única persona que relaciono amb la meva terra i amb records que ara em semblen molt llunyans. A vegades la distància fa que les ferides es tanquin però retrobar-se amb els records quan no te’ls esperes enfosqueix l’ànima un instant. Petit.

He de reconèixer que avui m’he sentit molt orgullosa de tot el que he arribat a aprendre aquests dies. Mentre el Dr. Padró m’anava a ensenyar els racons que encara no havia pogut visitar jo caminava segura de les meves passes. Ha estat una mena de demostració silenciosa. Potser fa de nena petita però, deixem de ser nens tot i ser “adults”? Mai.

El director de l’excavació és un home que tanca dins seu un saber infinit. És el capità de vaixell i ha de procurar saber de tot i prendre decisions compromeses en qualsevol moment. Sempre he pensat que quan s’està a dalt de tot t’has de sentir sol, no? Però el Dr. Padró mesura les seves paraules i els seus moviments. Ha estat tot un privilegi voltar per Oxirrinc seguint les seves passes. M’he traslladat en el temps i he intentat imaginar com seria la ciutat centenars d’anys enrere. És increïble el poder de la imaginació.

Avui puc dir que ja em queden pocs racons per conèixer d’aquesta ciutat fagocitada pel desert però en realitat mai podré saber-ho tot al 100% . Mai. Ara els dies s’escolen com grans de sorra entre els meus dits. Estic a la recta final del meu viatge. Aquest país m’embriaga i la gent és d’allò més agradable. A vegades sembla que els pobles del voltant s’hagin aturat en el temps però és justament aquest el seu encant. Els nens em coneixen. Fins i tot els grans repeteixen el meu nom quan de tant en tant passejo pels carrers de El-Bahnassa. Avui vaig a dormir trista. Avui em faig creus dels pocs dies que em queden al país dels faraons.

26/05/10

Setè dia al país dels faraons: 2 professions, un únic objectiu

“No és feina per egoistes. No és feina individual. És feina generosa per construir un tot històric ”

No estic gaire acostumada a trencar la meva rutina un cop establert un pla d’actuació. Però les rutines existeixen per trencar-les i donar més vida a la jornada. Ha estat un dia totalment diferent. He fet un 2 per 1! Avui he entrevistat el Thomas Ságory i el Toni López. El Thomas és el fotògraf aeri de l’excavació i marxava avui a la tarda així que he agafat la meva càmera i la meva llibreta i m’he anat a conèixer un home encantador. El Toni López és el topògraf i també he volgut conèixer el seu ofici perquè està estretament vinculat amb la feina del Ságory.

La primera vegada que vaig creuar unes paraules a l’esmorzar amb el Thomas em va semblar un home no gaire parlador. Un home reservat de moviments dolços i delicats. Cada vegada que el miro em recorda a un ocell. Sembla estar més allunyat de la casa. Sembla que vol passar sense fer soroll però inevitablement jo sí el veig. El Thomas s’ha estimat més fer l’entrevista al porxo, allunyat del soroll de l’excavació i quan la casa s’ha quedat buida. M’ha parlat amb pura passió del que significa per ell la seva professió. Hi ha hagut moments molt tendres en els que m’ha confessat que la manera que té de fer la fotografia aèria està estretament lligada a la seva manera de pensar i amb els seus jocs infantils. Per aconseguir les fotografies fa volar un estel del que penja una càmera digital i fa les fotos. Ell mateix confecciona els estels i amb les seves paraules “no deixo de jugar quan faig la meva feina”. Barreja tot el que ell considera propi. És una manera de treballar en harmonia amb els seus principis.

Després d’una entrevista fantàstica (he de reconèixer que una mica més i m’enamoro d’aquest home) m’ha convidat a acompanyar-lo a fer unes fotografies. És una professió molt romàntica. Voltes sol pel desert. No necessites la companyia de ningú. Només depens del vent i del teu estel. El Thomas es converteix en el Petit Príncep quan surt de la casa. Quan arriba amb la feina feta torna a ser l’ocell solitari de mirada distant de cada matí.

Entre altres, la seva feina serveix per plasmar l’evolució del treball quotidià a l’excavació però també per detectar noves formes que resten sota terra i, per tant, possibles incursions de la missió. És una professió que es complementa amb la feina del topògraf. Val a dir, que també és una professió solitària. El Toni fuig dels horaris d’excavació i volta pel jaciment quan el sol és a punt d’amagar-se vermell al desert.

El topògraf situa noves troballes i punts de l’excavació sobre el mapes. A partir de les fotografies del Thomas es poden determinar nous punts a tenir en consideració sobre la planificació d’investigació de la missió. Així doncs, les dues professions es complementen per treballar en un objectiu comú. L’excavació té la col·laboració de més de 20 especialistes per treure endavant un projecte molt ambiciós que no deixa de créixer dia a dia. Em meravella comprovar que el principi de col·laboració es manté tot i estar a centenars de kilòmetres de casa.

Això m’ha fet pensar moltíssim en el que he deixat a Barcelona. Deixo una vida que ja no és meva. He trencat amb el meu passat per obrir noves portes. És irònic que m’hagi adonat de quin vull que sigui el meu camí a un altre país. Fa mal saber que tornar només farà que la ferida sigui més fonda i vermella. Per suposat he de tornar però, estic segura del que m’espera a la meva tornada?

28/04/10

Tercer dia al país dels faraons: La ciutat de la mà d’un inspector autòcton

“Fins i tot els carrers de les poblacions més humils són plens de vida sempre i quan un nen tingui dibuixat un somriure”

Una excavació no és només un jaciment. I més quan part de la història d’Oxirrinc va lligada a l’evolució social de les poblacions veïnes. Així doncs, El Bahnassa i Sandafa formen part de les veus enterrades sota la sorra del desert. Formen part de la història del jaciment perquè, segons el Dr. Moustafa (inspector de l’excavació) “segurament part de l’antiga ciutat d’Oxirrinc està sota les poblacions veïnes”. Per tant, no es pot dir que el jaciment es limita als 6km2 que actualment registra la missió. Per entendre el naixement i la mort de la ciutat es fa necessària una visita als voltants del jaciment.

El Dr. Moustafa és un dels inspectors autòctons del jaciment. S‘encarrega d’assessorar i supervisar els treballs dels obrers a l’excavació per vetllar per la seguretat dels materials que es van trobant. Tot i que l’agenda del Dr. Moustafa està molt atapeïda avui m’ha acompanyat a fer un tomb pels pobles veïns i el conjunt de l’antiga ciutat. He de confessar que la primera vegada que es trepitja El Bahnassa el visitant es pot sentir intimidat i sorprès però tot i què es tracta d’una població humil i rural els carrers són plens de vida. Els nens corren descalços per la ciutat però corren darrere de pilotes acolorides amb un somriure dibuixat als llavis. Tot i què no porto més de 3 dies a la missió, els treballadors de l’excavació han fet córrer el meu nom per El Bahnassa i Sandafa. Quina sorpresa quan tothom, nens i grans, em cridaven i saludaven pel meu nom. A cada passa que feia amb el Dr. Moustafa trobava un somriure encantador que em deia “welcome to Egypt!”.

Tot i què creia que no podia ser millor la meva visita i, per tant, el meu dia fora, el Dr. Moustafa m’ha sorprès amb un trajecte molt divertit en toc toc. Aquest transport urbà el van adoptar de l’Índia i consisteix a transformar una motocicleta en un taxi amb capacitat per 3 persones més el conductor. Val a dir, que només és apte per trajectes dins les poblacions o, excepcionalment, recórrer distàncies de fins a 2 kilòmetres. Vam parar just a la frontera invisible que separa la ciutat del desert i, per tant, de l’excavació d’Oxirrinc. Allà vaig descobrir una de les portes monumentals que antigament obrien la ciutat als visitants i una de les columnes romanes en línia a la porta que sostenia una estàtua de l’emperador regnant. Ha estat una oportunitat per donar cos palpable al conjunt de l’antiga ciutat. Sembla mentida com poden continuar visibles i completes estructures que daten de més de mil anys. El més sorprenent és poder imaginar com tota una civilització va morir deixant darrere seu una estela de monuments testimonis de la seva decadència.

Al capvespre el cel és vermellós i poc a poc l’aire es refreda al desert. Les passes m’apropen a la fi del dia anant cap a la casa al mig del desert. Em reconforta saber que no només es tracta d’una excavació. És gratificant saber que les civilitzacions no moren, evolucionen. El Bahnassa i Sandafa són testimonis vius de que Oxirrinc no va desaparèixer. Continua viva.

24/03/10

Primer dia al país dels faraons: Periodista perduda

‘La nit mai és més fosca del que un mateix s’imagina. La nit ni ofega ni embriaga, només testimonia la mort del dia’

Ahir a la nit el Dr. Padró em va obrir les portes de la missió arqueològica a Egipte. A 300 kilòmetres de El Caire l’aire és més fred i el desert et dóna una benvinguda gèlida amb llops que udolen els estels. Tot i que la gran part del camí l’hem fet de nit i tenint en compte que el meu primer dia a aquest país ha estat esgotador, m’ha estat impossible aclucar els ulls ni un moment. Un festival de llums i colors a la carretera i una motxilla plena d’il·lusions m’han acompanyat durant la travessa.

Resulta estrany veure com la vida et pot sorprendre quan menys t’ho esperes. Estic a Egipte fruit d’un seguit de coincidències inexplicables i delicioses que encara no he paït del tot. Ara mateix estic a la meva cambra. Una habitació petita i blanca que dóna a un pati. El pati de la meva habitació és part del desert. Encara no he pogut veure com és la casa i tampoc sé ben bé què és el que passarà demà però tot el que puc explicar fins ara és l’inici d’aquesta aventura al país dels faraons.

El Dr. Padró és el director de la missió arqueològica d’Oxirrinc. Fa gairebé 20 anys que treballa a l’excavació, concretament des del 1992. El Dr. Padró és catedràtic d’ Historia Antiga a la Universitat de Barcelona, és també director de la Missió Arqueològica d’Oxirrinc (Egipte) i president de la Societat Catalana d’Egiptologia. Ben al contrari del que es pensa habitualment el grup no es composa només d’arqueòlegs. Segons paraules del director “es tracta d’un equip pluridisciplinar” que duu a terme una investigació completa. La missió compta amb epigrafistes, topògrafs, arquitectes, antropòlegs, fotògrafs, restauradors, especialistes en mòmies i, per descomptat, d’arqueòlegs i historiadors.

El jaciment està situat a 300 kilòmetres, aproximadament, al sud de El Caire. L’antiga ciutat d’Oxirrinc es va fundar a la vora d’un dels braços del Nil, el Bar-Yussef (braç de Josep). Actualment, l’excavació es nodreix de la mà d’obra de les poblacions veïnes: El Bahnassa i Sandafa. Aquestes poblacions han vist en la missió del Dr. Padró un filó econòmic necessari que enriqueix aquests pobles de la regió de Mynia. Val a dir, que la zona d’excavació ocupa uns 6 km2 i, tot i que la intenció no és excavar tot el perímetre, es pretén obrir per zones i sectors el jaciment.

Ahir vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la conferència que van donar el Dr. Padró, la Dra. Pons i la Sra. Mascord a la Universitat de Turisme de El Caire. Va ser una ocasió única per completar els meus coneixements sobre el jaciment i la seva evolució. Durant una hora i mitja, aproximadament, els doctors van fer una repassada a nivell evolutiu de l’excavació d’Oxirrinc. Va ser una experiència, si més no, peculiar ja que des del primer moment em van rebre com a membre de la missió del Dr. Padró. Jo acabava d’arribar de l’aeroport amb la meva bossa d’esport i vestida amb uns texans i unes sabatilles esportives. Envoltada de catedràtics, representants d’institucions oficials i presentada com a reportera de la missió vaig morir de vergonya.

Després de les presentacions i les reunions pertinents amb les autoritats i les personalitats aplegades per l’ocasió, i encara amb les sabatilles i la cara de cansada, em van convidar a dinar a un dels millors restaurants de la capital per segellar un dia que havia estat rodó. Cap a les 19.00 hores es va donar per clausurat el dia i va ser llavors quan els professors i la periodista van fer via per anar a les profunditats del desert. Allà on els llops guarden una casa envoltada de sorra.

Avui ha estat el meu primer dia. Ara, a la intimitat de la meva cambra em puc sincerar. Després d’un dia de bojos, amb l’arribada, la conferència i les emocions, m’he adormit. Exacte, arribar de matinada i programar un rellotge que no funciona ha estat el punt que ha fet trencar el compromís que havia establert amb el Dr. Padró. M’he aixecat 4 hores més tard del que havíem quedat. Així doncs, el meu primer dia ha estat bastant catastròfic. No hi havia ningú a la casa així que he decidit sortir a voltar pel jaciment per trobar algun indici de vida a la missió. No he trobat el director de l’excavació però he tingut la sort de trobar el Dr. Hassan qui ha tingut l’amabilitat de portar-me a l’Osireion, un temple soterrani per ara únic al món que m’ha extasiat i sorprès al mateix nivell.

He d’aprofitar al 100% aquesta oportunitat. Tinc pocs dies per fer els reportatges sobre l’Osireion i hi ha massa coses a investigar i descobrir dins aquest jaciment. Les portes del desert l’han obert per donar-me la benvinguda a les entranyes de la història.

Pàgina 1 de 1


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl