22/04/2010

Segon dia al país dels faraons: La passió d'un arqueòleg

“La lluita i el desig són el motor de les passions. Les passions són irrefrenables i són part de la nostra personalitat. No cal amagar-les. Més val gaudir-les”

Reconec que no sóc un animal molt destre i hàbil. Es pot dir que sóc més de ciutat del que em pensava. En definitiva, un pop en un garatge té més possibilitats que jo de situar-se en un desert com el que amaga Oxirrinc. Tot i què avui he anat acompanyada en tot moment pels professionals que habiten a l’excavació (a vegades crec que en realitat s’amaguen als sarcòfags per passar la nit) he de dir que l’ensurt no me’l treu ningú. I és que avui he vist la meva primera mòmia y he estat a punt de caure dins d’un parell de sarcòfags vàries vegades. Quina vergonya! Però afortunadament el Jordi Campillo no m’ha fet sentir malament.

Avui he visitat el sector sobre el que treballa el Jordi Campillo. És un dels arqueòlegs que millor m’ha acollit a la missió. No té cap problema en explicar-me i contestar-me les preguntes més tafaneres que sóc capaç de formular. En realitat té una paciència de sant per aguantar-me. Encara no sé com és que ha acceptat a que l’acompanyés a la seva zona perquè tenir-me a la vora normalment significa salvar-me d’algun perill (tot està a la meva imaginació però al cap i a la fi hi és). El perill d’avui en qüestió ha estat una mòmia. Encara no havia vist cap i el meu bateig no ha pogut ser més ridícul.

El trobar-me cara a cara amb una tomba oberta i amb despulles al seu interior m’ha sobtat moltíssim. Reconec que ha estat vergonyós la manera com m’he paralitzat al visitar la zona. Jo anava seguint les passes del Jordi fins que els peus se’m van gelar. No podia creure el que veien els meus ulls. Ni les pel·lícules més esfereïdores poden plasmar la sensació que ha suposat per mi veure l’esquelet d’una persona que va viure fa centenars d’anys. El Jordi no entenia perquè no continuava avançant. Sort que la curiositat va poder més que la meva sorpresa i més o menys vaig passar pàgina per continuar la meva investigació.

El Jordi m’ha sorprès. És arqueòleg però, sorprenentment, no es dedica professionalment a l’arqueologia a la seva ciutat de residència. És més, ell està aprofitant les seves vacances per venir al jaciment arqueològic d’Oxirrinc a treballar del que li agrada. Resulta gratificant trobar i conèixer algú que estima la seva professió. El Jordi ha viatjat molt lluny de casa per aportar el seu coneixement i la seva ajuda a la tasca del Dr. Padró a Egipte. És un acte ple de generositat i de passió. La lluita pels teus desitjos mai pot morir si l’estimes de debò i la desitges amb cor i ànima.

Cada dia aprenc una mica més sobre el jaciment i sobre mi mateixa. No he d’oblidar que darrere de cada informe i de cada bossa amb material hi ha un professional que estima i batega igual que jo. Crec que sovint les persones mercantilitzem la feina fins transformar els altres en màquines sense sentiments. La casa vessa amabilitat i cooperació professional. Ben al contrari del que creia en un principi, els habitants de la casa pretenen treballar i divertir-se a parts iguals. És una feina però implica una dedicació especial. No tothom pot venir a viure al mig del desert.

Poc a poc vaig fent de la meva habitació un espai més acollidor del que em va semblar el primer dia. Crec que ja estic a punt per formar part del projecte de debò. Sóc feliç amb els meus mitjons plens de sorra. Avui tinc el desert dormint a la meva habitació i per sempre al meu cor.


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl