19/05/2010

Sisè dia al país dels faraons: ajudant d’arqueòloga

“La confiança en un mateix és important però la confiança que els altres dipositen en tu és infinitament més gratificant”

A Barcelona, sovint em feia l’efecte que els dies passaven lentament. Semblava com si de cop i volta els minuts es dilatessin fins l’infinit i el rellotge em feia la guitza marcant incessablement la mateixa hora. Al desert les hores no esperen i els dies semblen fer cursa corrent a contracor pel jaciment. Aquí lluito contra el temps, gairebé ja porto la meitat de la meva estança a la missió i em desespera saber que les hores s’escolen lentament entre els meus dits. No hi ha espai per l’avorriment ni pel cansament però sí per l’enyorança. Enyoro els meus, enyoro els meus amics, els cafès eterns al bar del barri i els dies de mandra deliciosa on la màxima preocupació és triar una comèdia o un drama. Les meves preocupacions a Egipte vessen sobre mòmies, sarcòfags, inscripcions i llengües d’or. Quelcom diferent i meravellós.

Avui ha estat un dia molt emocionant. He assistit al descobriment d’una nova cambra funerària. He acabat de sorra fins les celles i només puc agrair-li a l’Ester Pons. Sembla contradictori agrair a algú l’acabar feta pols a una excavació arqueològica però tinc un gràcies ben rodó a la gola repetint-se constantment. Estar integrada no significa caure simpàtic i riure una bona estona. Estar integrada significa estar xopa fins el moll de l’os i tremolar de fred mentre regires una fossa plena d’objectes mil·lenaris. Quan s’arriba aquest punt i de cop i volta algú es gira i et demana ajuda com si formessis part del seu equip demanant llum o la càmera o la teva opinió és llavors quan formes part de l’equip.

Només sentir l’Ester un calfred va recórrer tot el meu cos. Reconec que vaig reaccionar com si fos un acte rutinari i que no em sorprenia gens ni gota però la realitat no va ser aquesta. La realitat va ser que el meu cor va tremolar d’alegria però no era convenient mostrar una actitud tan poc professional. Les passions tenen un raconet a l’excavació però a mi no se’m permeten. Estic aquí per donar fe de la feina de la missió del Dr. Padró a Egipte i tot i reconèixer que cada passa que faig dins el jaciment em fa quedar bocabadada no puc deixar-ho veure de manera tan clara. Per això mateix el gest de l’Ester és tan important per mi. He de remarcar que, a més, la resta de treballadors autòctons ja s’han acostumat a la meva presència. No domino gens ni gota l’àrab però si volem ens entenem a la perfecció. Bé, això és el que jo crec o, més ben dit, el que vull creure.

Els dies s’estiren i s’arronsen com cucs de seda. A voltes, intento no perdre la noció del temps. A voltes, provo de sentir què és el que m’està succeint. A voltes, crec que el meu lloc al món no és a Barcelona. La ciutat resta petita vers la immensitat del món. Un ésser és veritablement independent en el moment en què les arrels s’arrenquen de la terra humitejada per les seves passes i queden penjant com a record del que s’ha construït. Les arrels no es tallen mai però és bo tenir-les a l’aire perquè respirin i trobin a faltar la terra que abans les feia presoneres.


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl