26/05/2010

Setè dia al país dels faraons: 2 professions, un únic objectiu

“No és feina per egoistes. No és feina individual. És feina generosa per construir un tot històric ”

No estic gaire acostumada a trencar la meva rutina un cop establert un pla d’actuació. Però les rutines existeixen per trencar-les i donar més vida a la jornada. Ha estat un dia totalment diferent. He fet un 2 per 1! Avui he entrevistat el Thomas Ságory i el Toni López. El Thomas és el fotògraf aeri de l’excavació i marxava avui a la tarda així que he agafat la meva càmera i la meva llibreta i m’he anat a conèixer un home encantador. El Toni López és el topògraf i també he volgut conèixer el seu ofici perquè està estretament vinculat amb la feina del Ságory.

La primera vegada que vaig creuar unes paraules a l’esmorzar amb el Thomas em va semblar un home no gaire parlador. Un home reservat de moviments dolços i delicats. Cada vegada que el miro em recorda a un ocell. Sembla estar més allunyat de la casa. Sembla que vol passar sense fer soroll però inevitablement jo sí el veig. El Thomas s’ha estimat més fer l’entrevista al porxo, allunyat del soroll de l’excavació i quan la casa s’ha quedat buida. M’ha parlat amb pura passió del que significa per ell la seva professió. Hi ha hagut moments molt tendres en els que m’ha confessat que la manera que té de fer la fotografia aèria està estretament lligada a la seva manera de pensar i amb els seus jocs infantils. Per aconseguir les fotografies fa volar un estel del que penja una càmera digital i fa les fotos. Ell mateix confecciona els estels i amb les seves paraules “no deixo de jugar quan faig la meva feina”. Barreja tot el que ell considera propi. És una manera de treballar en harmonia amb els seus principis.

Després d’una entrevista fantàstica (he de reconèixer que una mica més i m’enamoro d’aquest home) m’ha convidat a acompanyar-lo a fer unes fotografies. És una professió molt romàntica. Voltes sol pel desert. No necessites la companyia de ningú. Només depens del vent i del teu estel. El Thomas es converteix en el Petit Príncep quan surt de la casa. Quan arriba amb la feina feta torna a ser l’ocell solitari de mirada distant de cada matí.

Entre altres, la seva feina serveix per plasmar l’evolució del treball quotidià a l’excavació però també per detectar noves formes que resten sota terra i, per tant, possibles incursions de la missió. És una professió que es complementa amb la feina del topògraf. Val a dir, que també és una professió solitària. El Toni fuig dels horaris d’excavació i volta pel jaciment quan el sol és a punt d’amagar-se vermell al desert.

El topògraf situa noves troballes i punts de l’excavació sobre el mapes. A partir de les fotografies del Thomas es poden determinar nous punts a tenir en consideració sobre la planificació d’investigació de la missió. Així doncs, les dues professions es complementen per treballar en un objectiu comú. L’excavació té la col·laboració de més de 20 especialistes per treure endavant un projecte molt ambiciós que no deixa de créixer dia a dia. Em meravella comprovar que el principi de col·laboració es manté tot i estar a centenars de kilòmetres de casa.

Això m’ha fet pensar moltíssim en el que he deixat a Barcelona. Deixo una vida que ja no és meva. He trencat amb el meu passat per obrir noves portes. És irònic que m’hagi adonat de quin vull que sigui el meu camí a un altre país. Fa mal saber que tornar només farà que la ferida sigui més fonda i vermella. Per suposat he de tornar però, estic segura del que m’espera a la meva tornada?


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl