02/06/2010

Vuitè dia al país dels faraons: saber llegir els morts

“Les mòmies s’expliquen si es saps com escoltar-les. Només cal paciència i desplegar els sentits. La veritat resideix dins els petits detalls. La veritat només surt a la llum si algú la vol fer pública”

Des de petita he relacionat gran part dels meus records amb les olors. Avui el magatzem se’m presenta com un espai ple de matisos. Es barreja la fusta amb el guix i la olor de pols molla. Un espai de parets impregnades amb l’essència de l’excavació. El magatzem resulta un testimoni mut, silenciós que guarda la història d’Oxirrinc a les fosques. M’agrada pensar que quan es tanquen les portes i es tanquen les llums, a pocs metres de la meva habitació, el magatzem batega vides passades. Els sorolls del desert es barregen i envolten d’un fum misteriós tota l’excavació i les portes verdes del magatzem tancades amb clau m’atrauen d’una manera irrefrenable.

Igual d’irrefrenable era la curiositat que em despertava l’Annie Perraud i no esperava menys d’un dia sent l’ombra d’una metgessa de mòmies. Avui ha estat un dia absolutament trepidant. No només he conegut a una professional que pot escoltar les despulles d’una persona sinó que també he pogut viure en carn pròpia una expedició d’urgència per recuperar mòmies de la necròpolis alta. De ben cert que això no té res a veure amb les pel·lícules d’aventures d’Indiana Jones però no canviaria pas tot el que estic aprenent per una fita de ciència ficció.

Hem començat el dia al magatzem, que és l’espai que fa les vegades de laboratori a l’Annie. És fascinant tot el que es pot arribar a acumular en un espai tancat. Gairebé no gosava parpellejar per no perdre’m cap detall. Havia de vigilar on posava els meus peus i no podia deixar d’apuntar tot el que m’explicava l’Annie. És fascinant com pot treure informació de restes que a ulls inexperts no deixen de ser fragments solts i delicats. La formació mèdica de l’Annie ha estat bàsica per determinar què és el que va passar amb les mòmies d’Oxirrinc. Al cap d’un parell de dies és capaç d’articular un relat biogràfic i sanitari de l’individu.

Fins aquí tot curiositat, misteri i acció però no puc deixar d’explicar la vergonya que vaig passar al magatzem. I és que mentre la metgessa de mòmies m’estava explicant els detalls d’un cos que teníem als nostres peus i jo apuntava tot el que veia i sentia el meu bolígraf va relliscar inexplicablement de les meves mans i va anar a parar al bell mig del cos que tenia just davant. La caiguda no va durar més d’un segon i mig però a mi em va semblar que queia lentament deixant una estela de sacrilegi mentre queia irremediablement durant minuts, no, hores. I allà em vaig quedar jo: vermella i avergonyida. Feta pedra. L’únic positiu és que aquests moments de vermellor acostumen a ser més compromesos per la persona que ha ficat la pota. La sorpresa va arribar quan l’Annie va allargar la mà dins el cos, va recollir el bolígraf i me’l va allargar per continuar amb l’explicació. Aquell bolígraf restà immòbil a la meva mà perquè no podia creure on havia estat l’estri que més he fet servir aquests dies.

Les mòmies són un dels elements que més informació poden aportar a la història d’Oxirrinc junt amb els documents escrits. No puc deixar de pensar que són el que queda del habitants i de la vida de la ciutat soterrada. És com intentar fer parlar els morts. Fascinant.


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl