09/06/2010

Novè dia al país dels faraons: la sorra s’empassa la història però no les persones

“La religió ha creat i ha destruït. El nom de Déu s’ha fet servir pel bé i pel mal però el que ens ha d’importar avui dia és la gent de bon cor. És ben igual la religió o el color de la pell. Al cap i a la fi tots som persones ”

El sol s’ha presentat molt tímid aquest matí. Semblava mandrós i feixuc. En realitat m’ha recordat a com em sento cada matí quan el despertador sona a les 6 del matí. Lenta i lleugerament vermella. Sempre m’ha meravellat un moment concret a la nit. Exactament quan queda poc per a què arribi al matí i la temperatura corporal puja uns graus. És llavors quan les galtes es tornen rosades i sembla com si fóssim nens una altra vegada. És una sensació deliciosa perquè el cos es rendeix a la infantesa. Potser és fer un gra massa però és tal qual ho penso. Tal qual ho sento cada matí.

Així doncs, el dia començava lentament a aparèixer per la meva finestra. La llum s’escolava poc a por per les rengleres i m’acaronava dolçament fins que van arribar a despertar-me. Les festivitats acostumen a ser més dolces que els dies laborables però pel que fa el despertador i la meva estada a Egipte no fa diferències. Així que millor resignar-se i llevar-se de bon humor. Una excursió al bell mig del desert sempre és motiu d’alegria així que no sóc ningú per fer mala cara per haver de matinar.

L’Eloy i la Francesca fan una parella d’allò més curiosa. Són antagònics i sovint no comparteixen els mateixos punts de vista però només mirar-los és impossible no dibuixar un somriure a la cara. Són formidables i m’encanta compartir amb ells un dia com avui. Mentre estàvem esmorzant vaig recopilar més detalls sobre l’excursió del dia. Anàvem a visitar un monestir copte situat a 30 kilòmetres endins del desert. Pels detalls que em van donar, es tracta d’una comunitat que és totalment independent que no precisa d’ajuda externa per subsistir. Aquest matí estava tan entusiasmada per veure què és el que m’esperava durant el dia que he tornat a sentir-me com una nena petita. Avui no estic a prova, avui vaig a satisfer la meva curiositat. Sempre sóc jo però avui ha estat un dia per relaxar-me i deixar-me guiar.

Ja el viatge ha estat molt interessant, no ha estat més d’una hora de camí però he anat descobrint detalls de la història d’Egipte com el canvi de concepció artística o el canvi de religió. La meva mare sempre m’ha dit que mai aniràs a dormir sense aprendre quelcom nou però a Egipte s’eleva a l’enèsima potència. Fins i tot els colors semblen diferents.

Un cop arribats al monestir vaig embogir. Mai he estat gaire religiosa però he de reconèixer que un indret de pau se’l coneix tot i no creure en la divinitat. La gent bona es fa estimar i és exactament el que vam trobar en la nostra petita expedició. Monjos que desitjaven amb tot el seu cor compartir la seva saviesa i història amb nosaltres. Gent que ens va rebre com a germans obrint casa seva a desconeguts.

La Francesca m’ha dit que és el que correspon a aquest tipus de comunitat però he de dir que mai m’hagués imaginat una rebuda tan propera i generosa. La bondat regeix dins els cors purs i a vegades és necessari que la realitat et sacsegi per creure el que el món té per oferir. Es pot veure més enllà, per sobre de prejudicis i de religions. El món obre les portes i la voluntat posa la resta. La riquesa s’acumula amb l’experiència. Deixant lliure el cor i la ment.


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl