16/06/2010

Desè dia al país dels faraons: el millor de perdre algú és retrobar-lo

“A vegades les pèrdues fan mal. A vegades sentir-se sol pot ser dur però sentir-se desemparat estimula els sentits. Aprens a valdre’t per tu mateix i al desert és bàsic ”

He de reconèixer que m’he sentit molt sola. Per molt que vulgui fer-me la forta, no deixo de ser una noia perduda al mig del no res. Quan em vaig fer el càrrec de que realment el Dr. Padró no era a prop vaig sentir com m’ofegava el sentir-me desemparada. I va ser llavors quan vaig recordar un somni que em turmenta. Estic a la meva cambra. Intentant dormir. Poc a poc l’habitació s’enfosqueix i les parets es van allunyant del meu llit a càmera lenta fins arribar a convertir-me en un punt diminut dins la foscor que m’envolta. Crec que encara la foscor em fa por. L’obscuritat és el regne d’allò que desconeixem i per això ens atemoreix. Així és com em vaig sentir. Quan arriba el punt en el que acceptes una feina a l’estranger no pots pretendre una protecció paternal. T’has d’espavilar però costa fer-te a la idea d’un dia per l’altre.

No puc queixar-me. Tot i què era normal el sentiment, estic molt contenta de com m’he espavilat a l’excavació. Reconec que ja estava acostumada a la vida a la missió i què ja havia desistit de retrobar-me amb el director però...aquest matí ho he sabut. Tan bon punt he sentit que havia tornat els meus ulls s’han il·luminat i no he pogut evitar dibuixar un somriure ampli i net. Potser també ha estat el punt que em quedava per relaxar-me completament. El Dr. Padró és l’únic vincle conegut que mantinc de Barcelona. De casa meva. És l’única persona que relaciono amb la meva terra i amb records que ara em semblen molt llunyans. A vegades la distància fa que les ferides es tanquin però retrobar-se amb els records quan no te’ls esperes enfosqueix l’ànima un instant. Petit.

He de reconèixer que avui m’he sentit molt orgullosa de tot el que he arribat a aprendre aquests dies. Mentre el Dr. Padró m’anava a ensenyar els racons que encara no havia pogut visitar jo caminava segura de les meves passes. Ha estat una mena de demostració silenciosa. Potser fa de nena petita però, deixem de ser nens tot i ser “adults”? Mai.

El director de l’excavació és un home que tanca dins seu un saber infinit. És el capità de vaixell i ha de procurar saber de tot i prendre decisions compromeses en qualsevol moment. Sempre he pensat que quan s’està a dalt de tot t’has de sentir sol, no? Però el Dr. Padró mesura les seves paraules i els seus moviments. Ha estat tot un privilegi voltar per Oxirrinc seguint les seves passes. M’he traslladat en el temps i he intentat imaginar com seria la ciutat centenars d’anys enrere. És increïble el poder de la imaginació.

Avui puc dir que ja em queden pocs racons per conèixer d’aquesta ciutat fagocitada pel desert però en realitat mai podré saber-ho tot al 100% . Mai. Ara els dies s’escolen com grans de sorra entre els meus dits. Estic a la recta final del meu viatge. Aquest país m’embriaga i la gent és d’allò més agradable. A vegades sembla que els pobles del voltant s’hagin aturat en el temps però és justament aquest el seu encant. Els nens em coneixen. Fins i tot els grans repeteixen el meu nom quan de tant en tant passejo pels carrers de El-Bahnassa. Avui vaig a dormir trista. Avui em faig creus dels pocs dies que em queden al país dels faraons.


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl