23/06/2010

Onzè dia al país dels faraons: l’art de fer viure l’inanimat

“Els objectes guarden els secrets de la gent que els ha posseït. Les monedes, les pintures i les ceràmiques poden donar un color diferent si saps com fer-les brillar”

No puc dir que els dies que es presenten diferents siguin avorrits. És més, els dies que he de portar un horari més ajustat m’emocionen. Però he de ser realista, l’aventura està gairebé acabada i encara he d’entrevistar tècnics així que avui he fet un 2x1 amb els restauradors de la missió. Definitivament he de dir que estic molt ensopida. Ahir a la nit em va costar dormir perquè tinc el cap ple d’assumptes que he de resoldre a casa. He d’encarar el meu futur i el més difícil és fer la primera passa. Crec que aquesta passa l’he fet amb aquest viatge, no? Sempre m’he preguntat perquè totes aquestes reflexions em venen a foradar el cap a la nit. Semblen petits corcs que entren per l’orella i que a mesura que els minuts passen van creixent i creixent.

Si he de ser sincera, en un primer moment, la restauració no em va semblar una de les feines més trepidants a l’excavació. Em cridava l’atenció però de seguida em distreia amb alguna anècdota increïble d’algun altre tècnic. Els restauradors se’ls ha de voler conèixer i tractar. Avui ha estat el dia que he triat per conèixer-los millor. Per conèixer millor el Bernat i el Roger. Tot i què tots dos comparteixen professió no es pot dir que facin el mateix. Les incursions a l’excavació són compartides perquè sempre que es fa una troballa de delicada conservació es compta amb la supervisió dels restauradors abans de fer el trasllat de la peça. Si es troben pintures o inscripcions el tècnic va al punt del jaciment per consolidar el mur i així permetre als altres treballar amb més seguretat. És una mena de cadena de col·laboració. No es fa una passa sense tenir el vist i plau d’una altra part i així successivament.

Així com amb l’Annie vaig guardar dins meu un record olfactiu molt clar del magatzem avui l’he acabat de completar. Un maletí ple d’estris estranys i tot de pots plens de líquids de diferents colors amb enganxines que marquen noms d’allò més complicat. Aquests pots misteriosos desprenien una olor penetrant i àcida cada vegada que el Bernat o el Roger destapaven els envasos. Els maletins tancats em despertaven curiositat però un cop oberts volia saber per a què servien els estris guardats i un cop sabia què fer amb ells volia saber més i més. Hi ha hagut vegades que he pensat que volia fer d’aprenent. Qui sap? Potser torno a aquesta excavació com periodista-restauradora.

És captivador veure com una pedreta verda, que per qualsevol persona no tindria més importància, es transforma al cap d’unes hores en una moneda de coure centenària. O per exemple veure com es poden arrencar pintures per salvar-les d’una estança amb l’estructura danyada. Si no s’haguessin arrencat el més probable és que aquestes manifestacions artístiques desapareguessin sota el pes dels murs de la construcció. Els restauradors tornen a donar vida a allò inanimat. Sóc del parer que els objectes que han estat nostres en vida guarden la nostra essència durant molt de temps. Una càrrega energètica que es desprèn lentament i torna a lluir quan algú li dóna la importància que es mereix.

Els restauradors mimen els objectes i els tornen els colors. Em captiva veure renéixer les formes que abans estaven fagocitades i ennegrides. Em fascina veure com algú treballa amb detall i paciència. Em meravella descobrir que aquesta excavació amaga molt més que rocs i pedres. Aquesta excavació ja forma part de la meva vida.


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl