30/06/2010

Dotzè dia al país dels faraons: una última emergència

“Una sorpresa sempre és agradable però quan una sorpresa es transforma en emergència el cor s’encongeix i les pupiles es tornen vermelles”

Sempre he sentit a dir que quan creus que tot està lligat i acabat sempre surt alguna cosa que fa trontollar els teus plans. L’ambient era molt relaxat, bé, no del tot. A l’ambient es respirava el neguit del tancament de campanya però tot estava controlat. Fins avui. Ara tot està per fer i no hi ha temps material. L’estructura que s’ha descobert és molt gran i s’ha de treballar contra rellotge perquè demà tot ha de quedar a punt per dir adéu i tornar cap a casa. Alguns dels tècnics de l’excavació ja tenen la feina enllestida i vénen a tafanejar com es van obrint noves tombes. Hi ha hagut un moment que la Mari Luz Mangado no podia creure tot el que s’estava obrint davant els seus ulls i jo no podia creure que estava sent testimoni d’una fita tan important.

Tot i què no es pot perdre el temps he de dir que es treballa amb molta cura i amb molta precisió. La sorra que poc a poc els obrers anaven traient de les tombes era cuidadosament filtrada per tal de separar possibles peces importants. Monedes, trossos de ceràmica, fragments de joies...pedretes que per mi no tenien més valor que la pròpia sorra del desert i què finalment es mostren com peces úniques i precioses. Avui he aprés que no tot és el que sembla. Que efectivament la dita popular és certa: les aparences enganyen. Només cal parar una mica més d’atenció i aguditzar els sentits.

Em sorprenc a mi mateixa recopilant tot el que he après. És molt curiós però crec que el bagatge i l’aprenentatge personal que he acumulat aquests dies supera les meves expectatives inicials. Sembla mentida que ara mateix estigui escrivint la mateixa persona que arribava fa uns dies desorientada i perduda al mig del no res. En realitat no he estat gaire temps aquí. Amb prou feines arriba als 15 dies però el coneixement no es mesura segons els dies que passen. Es mesura amb els records i si aquesta és la mesura torno a casa amb la satisfacció d’haver aprofitat el temps. He crescut perquè ho he viscut al 200% i perquè la meva ànima es complau d’omplir-se d’emocions diverses.

He intentat memoritzar tot el que m’està donant aquesta aventura i mentre estava veient com es treballava m’estava adonant que era la darrera vegada que veig com es treballa a l’excavació. És la darrera vegada que compartiré el temps que transcorre al desert amb els tècnics i amb els treballadors. Ara ho veig molt més clar.

La Mari Luz m’ha explicat que des de petita havia volgut ser arqueòloga. Que ho tenia molt clar. Suposo que sóc l’excepció de l’excavació i l’única que està permanentment submergida en un mar de dubtes. He aprés que els dubtes són bons però amb mesura.


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl