07/07/2010

Tretzè dia al país dels faraons: Els finals mai són dolços

“Quan el sol es pon i el dia ja és a punt d’acabar, l’ànima s’encongeix fins que torna un nou dia però no sempre torna tal i com s’acostuma a conèixer”.

Tagore deia que si ploraves per no poder veure el sol, les llàgrimes no et deixarien veure els estels. Els plors mai han estat la meva debilitat però reconec que és inevitable sentir una amargor a l’estómac sabent que avui ha estat el meu darrer dia d’aventura. La meva cambra ja és meva i l’ombra de l’arbre del pati ja me la conec. Sóc l’Oriana a Egipte. L’Oriana a l’excavació. Lluny queden ara els dies de confusió i indecisió. Em queda l’aire càlid als pulmons i la satisfacció d’haver fet la feina tan lluny de casa.

El desert que m’ha acompanyat aquests dies camina al meu costat lentament seguint les petjades que deixen les meves passes. Poc a poc tot torna a estar tal i com ho vaig conèixer el primer dia. Tot el jaciment se’m presenta magnífic i majestuós. Els meus companys de batalla es quedaran aquí esperant una nova visita l’any que ve. Sempre s’ha dit que la tristesa mai és del que marxa sinó del que es queda al mateix niu de sempre però crec que aquesta vegada és diferent. Reconec que he tingut dies de tot. M’he queixat per no tenir aigua calenta algun dia, per haver de matinar, pels maleïts mosquits, per la sorra, pel sol...i tot just ara que marxo em sembla gairebé deliciós. Contradictori però real. Suposo que aquesta és una dels trets que més em caracteritzen.

Els capvespres sempre em posen trista. No estic gaire segura però crec que és per la llum i el color del cel. L’aire em recorda que sóc lluny de casa i a vegades lluny de mi mateixa. És una sensació de buit que congela la punta del nas. Lluny i sola. Això no canviarà per moltes voltes que doni al món. Per molts viatges que faci o per molta gent que conegui. Al cap i a la fi, des del començament estem sols. Algú mira de tant en tant per assegurar-se que vas fent passes i no et quedes endarrerit però al cap i a la fi el més autèntic que tens és a tu mateix. S’han de tancar portes per obrir nous camins. Mentre camino entre trossos de ceràmiques i dunes que amaguen dins el seu part de la història d’Egipte em pregunto què és el que em queda d’aquest viatge. La resposta és ben senzilla: el que em queda no s’acabarà mai. El viatge, l’estada, l’equip, el que he aprés a nivell professional i personal. Tot s’aplega dins la meva maleta mentre faig un recompte d’aquests dies i escric aquestes lletres.

Aquest indret i aquestes gents han format part de la meva vida durant uns dies. No ha estat un viatge convencional, no he vist els indrets típics d’un circuit turístic. M’he endinsat al 100% i m’he mullat fins el moll dels ossos. Aquesta és la manera de conèixer una cultura i un país. És cert que m’he mogut poc i que he conegut el bàsic fora els murs de la missió però la gent, els colors i els somriures m’han mostrat una parcel·la representativa del que puc trobar al país dels faraons.

Quan em desperti demà ja no serà en aquest llit. El sol lluirà amb un altre color i s’acomiadarà de mi regalant-me un cel rogenc que em farà vessar llàgrimes d’alegria i de tristor. Es tancarà la casa fins l’any que ve però per mi es tanca definitivament. He estat testimoni d’una experiència única. He vist indrets que potser mai cap turista podrà veure. He passejat entre les runes d’una antiga ciutat romana a Egipte. He assistit a excavacions d’emergència, a l’estudi d’un individu momificat, he baixat a un temple soterrat...mil imatges colpegen el meu cor.

El que deixo darrera no ho esborrarà la sorra del desert perquè són petjades marcades a foc que bateguen per sota els meus peus. Ha estat inoblidable.


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl